El fetge és un dels òrgans més grans del nostre cos i té una gran capacitat de recuperar-se de les lesions, dels accidents o de les intervencions quirúrgiques; si se’n perd una part per una de les dues darreres causes, aquest òrgan pot recuperar completament la mida i la funció sempre que una quarta part, més o menys, hagi quedat inalterada.
Malauradament, aquesta capacitat d’autoregeneració no existeix en altres parts del nostre cos. Mentre que un amfibi com la salamandra pot regenerar la seva cua perduda, un ésser humà no pot recuperar una cama amputada o renovar les seccions del cervell destruïdes per la malaltia d’Alzheimer.
Actualment la biologia i la medecina regeneratives estan fent aportacions que en el futur podran revolucionar els tractaments de les malalties cardíaques i els trastorns neurodegeneratius, resoldre la manca de donants d’òrgans vitals per als transplantaments i restaurar tendons i músculs fets malbé.
Els fonaments d’aquestes noves tècniques regeneratives consisteixen en oferir al cos del pacient proteïnes, fibres, cèl·lules, o bé clonar les cèl·lules ‘mare’ semiespecialitzades del pacient (cèl·lules ‘mare adultes’) i que tots aquests elements (molècules o macromolècules i cèl·lules) ajudin a l’organisme del pacient a recuperar el control perdut de les funcions i processos interns. En aquest sentit les cèl·lules ‘mare’ són cèl·lules progenitores que poden donar lloc a una gran varietat de teixits, depenent però de si es tracta de cèl·lules embrionàries (totipotents) o adultes (unipotents).
Des de fa algunes dècades per exemple, sabem que un cor adult renova les seves cèl·lules durant tota la vida, encara que el procés de renovació és limitat si es compara amb la pell o el budell prim. Avui sabem que cada any es regenera un 1% o més dels 4 o 5 mil milions (Mm) de cèl·lules musculars (també conegudes com a fibres del miocardi) i s’ha comprovat que aquestes s’originen per la multiplicació de les cèl·lules madures de les cèl·lules ‘mare’ del cor.
Les cèl·lules ‘mare’ del cor reparen l’òrgan a poc a poc; així, després d’un infart de miocardi, maduren cap a noves cèl·lules cardíaques i, a la vegada, estimulen la divisió cel·lular de les ja existents. No obstant, tot aquest procés natural d’autoregeneració tissular només dura uns vuit o deu dies i és insuficient per a la substitució dels més de Mm de cèl·lules perdudes en l’infart. A més, la zona de l’infart s’inflama i s’hi forma un nou teixit cicatritzador amb moltes fibres de col·lagen que dificulta la regeneració de les cèl·lules musculars.
Les recerques mèdiques actuals van en la direcció de subministrar al cor malalt grans dosis de les seves pròpies cèl·lules reparadores; però la majoria d’elles es moren al cap de pocs dies. Malgrat tot, abans de morir, segreguen proteïnes que estimulen la divisió de les cèl·lules sanes i enzims que trenquen les fibres de col·lagen del teixit cicatritzador deixant espais per a les noves cèl·lules musculars. Caldrà trobar la manera d’eliminar les cicatrius després dels infarts i substituir-les per teixit muscular nou perquè, finalment, els tractaments amb cèl·lules ‘mare’ pròpies siguin realment eficients per als pacients amb insuficiències cardíaques.
(font: textos adaptats de la Revista Investigación y Ciencia de Juny de 2013)
Malauradament, aquesta capacitat d’autoregeneració no existeix en altres parts del nostre cos. Mentre que un amfibi com la salamandra pot regenerar la seva cua perduda, un ésser humà no pot recuperar una cama amputada o renovar les seccions del cervell destruïdes per la malaltia d’Alzheimer.
Actualment la biologia i la medecina regeneratives estan fent aportacions que en el futur podran revolucionar els tractaments de les malalties cardíaques i els trastorns neurodegeneratius, resoldre la manca de donants d’òrgans vitals per als transplantaments i restaurar tendons i músculs fets malbé.
Els fonaments d’aquestes noves tècniques regeneratives consisteixen en oferir al cos del pacient proteïnes, fibres, cèl·lules, o bé clonar les cèl·lules ‘mare’ semiespecialitzades del pacient (cèl·lules ‘mare adultes’) i que tots aquests elements (molècules o macromolècules i cèl·lules) ajudin a l’organisme del pacient a recuperar el control perdut de les funcions i processos interns. En aquest sentit les cèl·lules ‘mare’ són cèl·lules progenitores que poden donar lloc a una gran varietat de teixits, depenent però de si es tracta de cèl·lules embrionàries (totipotents) o adultes (unipotents).
Des de fa algunes dècades per exemple, sabem que un cor adult renova les seves cèl·lules durant tota la vida, encara que el procés de renovació és limitat si es compara amb la pell o el budell prim. Avui sabem que cada any es regenera un 1% o més dels 4 o 5 mil milions (Mm) de cèl·lules musculars (també conegudes com a fibres del miocardi) i s’ha comprovat que aquestes s’originen per la multiplicació de les cèl·lules madures de les cèl·lules ‘mare’ del cor.
Les cèl·lules ‘mare’ del cor reparen l’òrgan a poc a poc; així, després d’un infart de miocardi, maduren cap a noves cèl·lules cardíaques i, a la vegada, estimulen la divisió cel·lular de les ja existents. No obstant, tot aquest procés natural d’autoregeneració tissular només dura uns vuit o deu dies i és insuficient per a la substitució dels més de Mm de cèl·lules perdudes en l’infart. A més, la zona de l’infart s’inflama i s’hi forma un nou teixit cicatritzador amb moltes fibres de col·lagen que dificulta la regeneració de les cèl·lules musculars.
Les recerques mèdiques actuals van en la direcció de subministrar al cor malalt grans dosis de les seves pròpies cèl·lules reparadores; però la majoria d’elles es moren al cap de pocs dies. Malgrat tot, abans de morir, segreguen proteïnes que estimulen la divisió de les cèl·lules sanes i enzims que trenquen les fibres de col·lagen del teixit cicatritzador deixant espais per a les noves cèl·lules musculars. Caldrà trobar la manera d’eliminar les cicatrius després dels infarts i substituir-les per teixit muscular nou perquè, finalment, els tractaments amb cèl·lules ‘mare’ pròpies siguin realment eficients per als pacients amb insuficiències cardíaques.
